Artesania i Tradicions
La construcció naval tradicional de les Illes Balears està representada actualment per la flota artesanal d’embarcacions menors: llaüts, bots, gussis i pasteres.
Les embarcacions menors es poden propulsar al rem, a la vela o ambdós sistemes. La pastera, el bot descobertat i el gussi són en origen embarcacions al rem, mentre que els bots cobertats i els llaüts es propulsen principalment amb la vela. La vela llatina és la pròpia de les embarcacions tradicionals. L’aparell llatí més simple el formen un arbre i una antena a la qual s’enfereix una vela de forma triangular, i pot tenir fins a tres pals: mestre, triquet i mitjana, que es poden combinar de diverses maneres.
El buc es construeix amb la tècnica d’enramada. Primer, es fa l’esquelet amb els elements que constitueixen l’estructura del buc: la quilla, les rodes i contrarodes, i les quadernes. Una vegada acabat, es folra amb taules.
Mestre d’aixa és l’ofici consistent en la construcció de vaixells de forma artesanal utilitzant com a matèria primera la fusta. És un ofici tradicional i d’artesania que s’ha anat perdent a causa de la industrialització i de la introducció d’altres elements de fabricació.
El nom de l’ofici fa referència a l’eina que més empren: l’aixa.
Fons: El llaüt. La barca de la Mediterrània de Bartomeu Homar i Bernat Oliver.
Vidre bufat a Mallorca
Mallorca treballa el vidre bufat des d’èpoques remotes, i ha conservat aquesta activitat de manera ininterrompuda fins avui dia. Des de l’Edat Moderna, tant la tècnica com la tipologia han sofert variacions mínimes. Les principals influències que recullen els vidres de l’illa procedeixen de Venècia, Catalunya, Orient i Andalusia, i es manifesten en totes les peces, agrupades convenientment en vidres de taula, d’il·luminació i de diversos usos. Aquestes cultures s’encarregaren de transmetre els coneixements i la tècnica de l’art del foc.
Els vidres de l’illa han mantingut sempre un caràcter popular i utilitari, però també s’han contemplat com a objectes sumptuaris i decoratius. L’ornamentació més característica de les peces del vidre de Mallorca són la cresteria i els fils aplicats. Els colors més tradicionals són el blanc, el verd, el groc topazi, el blau cobalt, l’ametista, el fumat i el vermell robí.
La pervivència del vidre fins als nostres dies demostra que Mallorca aconseguí vèncer la industrialització, etapa en la qual s’extingiren molts forns artesanals a la Península. Mallorca no patí aquesta desaparició, per ventura, a causa de la insularitat.
Els mestres vidriers mallorquins fan de l’ofici un ritual gairebé màgic, treball que mostren a diari al públic a les tres vidrieries que funcionen actualment. Així, l’ofici roman viu i es dona a conèixer a generacions futures. Tenint en compte l’enorme capacitat i l’habilitat dels mestres illencs manejant la canya, les pinces i els ferros, és evident que han demostrat que mereixen ocupar un lloc més que rellevant en la història del vidre artesanal del passat, del present i del futur.
Fons: El llibre bufat a Mallorca, de Mª Cristina Giménez Raurell.
Edició: Institut d’Innovació Empresarial de les Illes Balears.
Les teles de llengües a Mallorca
L’origen i la difusió de les teles de llengües, la tècnica ancestral de l’ikat, es remunta a temps antics i terres orientals. Es tracta d’un tipus de teixit que al llarg de la història i les rutes comercials ha arribat a tot el món, que s’ha fusionat amb les tradicions locals d’arreu de la geografia global i que ha pres, a cada lloc, desenvolupaments propis.
L’any 1993 la investigadora japonesa i especialista en teixits Noriko Sasaki viatjà a Mallorca per confirmar que l’illa era l’únic lloc d’Europa on encara es fabricaven kasuris (ikat en japonès). Visità les fàbriques de llengües existents i se sorprengué de la pervivència d’aquesta tècnica a Mallorca.
Amb el projecte “Flàmules. Les teles de llengües a Mallorca” es realitza una anàlisi de l’abast d’aquesta producció en el món i del seu desenvolupament a Mallorca, des d’una mirada oberta a la història i a la geografia, que mostra com un element tan local, que ens sentim tan propi, és en realitat part de la història de les cultures.
Els artesans dels diferents tallers, Teixits Vicens, Teixits Riera i Artesania Tèxtil Bujosa han demostrat que la tradició i la cultura són el millor bagatge per afrontar el futur.
Fotografia: Cristina Santandreu.
Tela de llengües que cobreixen les parets i entapisa les Cortines de la Sala Gran d’Alfabia
a Bunyola, Mallorca.
Tela de llengües
Artesania
Avarca de Menorca
L’avarca és un calçat d’origen agrícola que, durant anys, els mateixos pagesos es fabricaven emprant la pell de la part de les anques de la bístia perquè era gruixada i amb greix. Després, amb l’arribada del pneumàtic, s’aprofità la part de la roda que fregava l’asfalt per fer la sola i, la part de les bandes per fer les tires.
En els anys 50 del segle passat arriba el punt d’inflexió. L’origen del canvi es troba en la connexió entre un mestre sabater des Mercadal i una representant de la burgesia menorquina. Si les avarques antigues eren uns sabatots que les senyores no podien dur, la família Servera s’inventa un calçat més refinat, més senyorial.
El món ha canviat molt des de llavors però gran part del procés productiu segueix essent, encara ara, totalment artesanal i es transmet de generació en generació. La tradició sabatera de l’illa es manté al llarg del temps produint peces de gran qualitat. Rere cada parell d’avarques amb el distintiu ‘Avarca de Menorca’ hi ha molt d’ofici i s’hi amaga un llarg i dur procés productiu en el qual s’ha prestat atenció fins en el més mínim detall.
L’illa és petita però l’esperit creatiu i emprenedor dels sabaters menorquins és molt gran. El paisatge i la llum de Menorca són una clara inspiració per als dissenyadors de l’illa que han contribuït a que aquest còmode i senzill calçat sigui exportat a bona part del món, amb múltiples dissenys, colors i tipus de pell.
Fons: Centre Artesanal de Menorca.
Fotografies: Centre Artesanal de Menorca.
Avarques de Menorca
Pedra en sec a Mallorca
Des de fa milers d’anys els habitants de Mallorca han hagut de conviure amb un element constant en el seu paisatge: la pedra.
Dels primers assentaments primitius, els Talaiots, fins als vint-mil kilòmetres de marges de la Serra de Tramuntana, la història de Mallorca és la història de la pedra en sec, un diàleg entre l’home i la pedra.
La pedra en sec és la tècnica constructiva d’erigir estructures de pedra sense cap tipus de ciment o morter. Una tècnica mil·lenària, una arquitectura sense arquitecte, humil i anònima, escrita en el paisatge.
La cultura de la pedra en sec a Mallorca neix de la necessitat de gestionar una terra hostil, convertint la maledicció de l’excés de pedra en una benedicció, un paisatge modificat per la mà humana en perfecta harmonia amb el seu medi.
Milions de tones de pedres han estat ordenades creant marges, parets, cabanes, camins empedrats, complexos sistemes de gestió hídrica i tot un conjunt d’elements que s’estenen per tota la illa de cap a cap.
Una cadena de coneixements acumulats durant segles i generacions, mantingut viu sense tall històric que hem tengut la sort de saber conservar: l’ofici de marger a Mallorca continua vigent al segle XXI i el Gremi de Margers neix per defensar el paper i la importància d’aquest ofici.
Textos i fotografies: Consell Insular de Mallorca.
La pedra en sec a Mallorca
Video
La ceràmica popular
1. Les gerretes de Felanitx, conegudes com a gerretes brodades, són un element característic de la ceràmica decorativa dels segles XIX- XX. Aquestes peces han estat destacades per personatges il·lustres com George Sand o l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.
2. Imatge de la Fira del Fang de Marratxí, que durant més de trenta anys ha donat a conèixer la tasca dels artesans de la ceràmica. Es poden observar diferents tipologies de ceràmica actual com greixoneres, ribells, gerres i escudelles, etc.
3. Figures de betlem: el pastor i la pastora, i el popular indiot, animal típic del mercat de Sant Tomàs, dies abans de Nadal.
4. Cossiols o tests destinats a l’ornamentació de les cases. Obra moderna sense vidriar que segueix models tradicionals.
5. Gerra sense vidriar. La porositat del fang permet l’evaporació de forma que l’aigua es manté fresca. Conserva les característiques formals de la gerra medieval, utilitzada per al transport i la conservació de líquids,en especial d’aigua.
6. Els siurells són figures d’argila cuita, emblanquinades en calç i decorades amb taques, retxes, punts o cercles de colors simples (verds, vermell, groc i blau, segons els obradors) que duen un xiulet i adopten una gran varietat de formes antropomòrfiques (gegant, cavaller, dimoni), zoomòrfiques (bous, ases, galls) i fantàstiques, entre d’altres tipologies.
La figuera a Formentera
El cultiu de les figueres a Formentera ha desenvolupat un model basat principalment en les necessitats següents: reduir al mínim la superfície d’exposició al vent de la capçada, evitar la torsió i el desplaçament del tronc i de la copa per l’efecte del vent i evitar que les branques entrin en contacte amb el terreny.
A partir de l’arbre (compost pel tronc, les branques, la copa i les arrels), la construcció de la figuera a Formentera es desenvolupa mitjançant un sistema de puntals (estalons), que suporten unes jàsseres superiors (perxes) disposades de forma concèntrica al voltant del tronc, sobre les quals recolzen directament les branques de l’arbre.
La unió de l’estaló amb la perxa i les branques, així com la unió inferior amb el sòl, són articulades, de manera que permeten el creixement natural i el moviment de l’arbre sense provocar el col·lapse de l’estructura.
Els estalons, que actuen com a puntals o pilars, no poden impedir que el vent pugui fer rotar la copa i el tronc de la figuera, i desestabilitzar-ne l’estructura, raó per la qual els pagesos de l’illa solen alternar un estaló amb un peu de poll, compost per dos estalons que convergeixen cap a un únic suport superior.
Els estalons, que transmeten la càrrega vertical de les branques al sòl, són troncs de fusta de pi, d’ullastre (olivera borda) o de savina, amb l’extrem superior en forma de Y, per al suport de les perxes, i l’inferior encastat aproximadament 15 cm dins el terreny, per evitar que els animals puguin desplaçar-los.
El procés constructiu de la figuera de Formentera (estalonar) és un treball comunitari que, a causa del creixement de l’arbre, es desenvolupa en el temps mitjançant el desplaçament dels estalons i la creació de noves perxades.
L’element que més es deteriora és la base dels estalons, el punt de contacte amb el sòl, que, en la majoria dels casos, per evitar la substitució integral, se sol tallar i elevar mitjançant una pedra, que farà de fonament.
Fons: fragments extrets de l’article “Na Blanca d’en Mestre” de Víctor Rahola, Stefano Cortellaro i Marià Castelló, publicat a Quaderns d’arquitectura i urbanisme, núm. 252, 2006. Consell Insular de Formentera.
Les espardenyes eivissenques
Per a la pagesia d’Eivissa en absència d’indústria sabatera, el calçat tradicional eren les espardenyes fetes amb fibres vegetals. Les soles acostumaven a ser de llata de cinc o set camades d’espart o de cànem, o bé d’ambdós materials mesclats.
Les espardenyes més conegudes, les anomenades espardenyes de pitra, tenen la sola d’espart i la coberta de pitra, teixida amb fils trenats, obtenguts de rascar les grosses fulles de pitrera. Les d’home són sempre amb la puntera oberta o esmorrellades.
Les de dona són de puntera tancada del mateix material. Les punteres, antigament,
es feien ben petites, que deixaven el dit petit fora. Les espardenyes de pitra es guardaven més per mudar i per a ocasions especials.
Per a diari s’empraven espardenyes menys refinades fetes amb la coberta d’espart o de lona, les sabatilles, de diferents models: l’escotada o de saló, les de mirallet, les blútxer, les valencianes... Les dones també empraven les foradades, molt semblants a les de pitra, però amb el taló i la puntera calades, fetes o bé de pitra o bé de cordellí.
Per aconseguir més durabilitat a les soles, a vegades enquitranaven la part exterior que tocava el terra, o bé hi posaven una puntera i una talonera de ferro, clavades amb esteperols (claus de ferrer). Les cobertes i les taloneres de pitra se solien emmidonar i emblanquinar per portar-se ben lluentes.
Instruments musicals de les Pitiüses
L’esquadra de sonadors a les Pitiüses és bàsicament vent i percussió: el tambor, la flauta, les castanyoles i l’espassí són els instruments emprats en els diferents balls, en les gaites i les caramelles. La persona que sona, el sonador, usa a la vegada el tambor, penjat del braç esquerre, que també aguanta i fa sonar la flaüta. I, amb la dreta es fa sonar el tambor. Altres músics fan repicar les castanyoles, i sovint algú altri percuteix amb l’espasí, instrument no sempre present en les colles de ball.
El tambor eivissenc es fa buidant una soca de pi, que per la part exterior es pintava amb motius florals o geomètrics, repetint-se molt la rosa del vent de vuit puntes. Més modernament es deixa la fusta vista sense pintar, gravada amb el mateix tipus de decoració. Per tapar els caps del tambor i aconseguir la caixa de ressonància, se sol emprar pell de cabrit, d’anyell o de conill, que pot afluixar-se o estrènyer-se amb els cordills regulats pels estrenyedors. Porta una ansa de cordill o de pell per penjar-se del braç. El sonall del tambor és de fusta.
La flaüta, instrument senzill de només tres forats, es fa de fusta de baladre, buidada amb un punxó de ferro calent. Les més senzilles eren només de fusta i sense decoració. Emperò la majoria es decoren amb estany a la boca i a la part inferior, i es decoren també amb petits motius geomètrics tallats a la fusta.
Les castanyoles, instrument emblemàtic dels balladors, es fan d’arrel de ginebre.
Les més antigues eren llises i no tan grosses. La majoria, però, estan gravades amb la rosa dels vents o a vegades amb algun altre motiu.
L’espasí, instrument metàl·lic de percussió, sembla imitar la fulla d’una espasa. Fet amb ferro i amb decoració llaurada, es complementa amb un sonall també de ferro. Altres instruments emprats a la pagesia, especialment pels pastors són: la xeremia,
el reclam de xeremia, el bimbau, el roncador, el brunyidor i el calatrec.
Fons: Fundació Turistica d’Eivissa
